Notícies

Què els passa a les abelles de mel?

Una crisi sense precedents amenaça l'apicultura 

Fa un cert temps que volta pels mitjans de comunicació aquesta qüestió. Hi ha una alta probabilitat que algú de vosaltres haja llegit titulars com aquest o d'altres de semblants: «Una malaltia desconeguda ataca les abelles de mel», «Les abelles de mel moren a milers a causa d'una síndrome», «Perilla la pol·linització de fruiters per la desaparició de les abelles»... Doncs, tot i llevant-li una lleugera capa de sensacionalisme, hem d'admetre que van mal dades per a l'abella de mel (Apis mellifera). Les colònies salvatges són pràcticament extingides als països desenvolupats i els ruscs moren a milers, sovint per causes no resoltes. És realment una situació inquietant la que travessa l'apicultura per tot arreu. Els investigadors i tècnics s'han capficat en un problema ben complex.

És preocupant que la mortalitat anual de les colònies d'abelles supere el llindar de reposició de primavera i que minve el cens durant els últims anys en la majoria dels països de l'hemisferi nord. En molts casos, s'hi poden reconèixer clarament els efectes de l'àcar Varroa destructor, greu paràsit difós per tot el món i responsable de la crisi més gran sanitària de l'apicultura. Però una part considerable d'aquestes colònies han presentat símptomes diferents, el més sorprenent dels quals ha estat una pèrdua sobtada i intensa d'abelles que en només tres o quatre setmanes provoca el col·lapse de la colònia fins a deixar-la en una situació inviable amb unes poques abelles joves i la reina. Aquest quadre respon al que s'ha anomenat trastorn del col·lapse de les colònies o síndrome de despoblament.

Els símptomes d'aquesta síndrome encaixen perfectament amb els que descriu J. Ellis, investigador apícola dels Estats Units, quan referia l'estat de ruscs col·lapsats durant la tardor de 2006. Segons Ellis, les característiques d'aquests ruscs eren la presència d'unes poques abelles joves i la reina sobre bresques desertes, i en els casos greus, l'absència completa d'abelles adultes, amb molt poques o cap abella morta a les rodalies del trescador o entrada del rusc. En aquests ruscs és comú també la presència d'una quantitat residual de cria operculada (fase de pupa en el desenvolupament de les abelles), així com de mel i àmec a les bresques que no és robat per les abelles de ruscs pròxims, ni tan sols atacat per les arnes de la cera.

Els tècnics i investigadors, tot i admetent certa perplexitat per no haver estat capaços d'esbrinar una causa concreta d'aquest trastorn o síndrome, reconeixen que s'han descrit en el passat episodis amb símptomes molt semblants, però no tan persistents i generalitzats com ara. La malaltia de l'Illa de Wight a la primeria del segle xx, el mal de maig, el col·lapse de la tardor, el mal dels boscos o el mal negre són trastorns descrits en els manuals de patologia apícola que també presenten una desaparició sobtada i intensa d'abelles que fins i tot podia produir el col·lapse de les colònies.

Ni cal dir que els apicultors pateixen des de fa alguns anys una angoixa i impotència creixent a mesura que veuen com decreix de manera alarmant la seua cabanya apícola. Difícil em serà desprendre'm de la passió que sent per les abelles com a apicultor practicant, però vull intentar donar la meua versió més aviat com a tècnic apícola, tasca que des de fa uns anys exercesc a l'Agrupació de Defensa Sanitària Apícola (APIADS), que agrupa al voltant de 90.000 ruscs d'uns 350 apicultors valencians.